Són les 3.40 de la matinada i em tremolen les mans ara que t'escric. He començat a les 19, amb la M., que ja coneixes, i amb la V., que també coneixes. Les dues, en un moment donat, t'han comentat després que jo em referís a la teva presència fantasmal aquest estiu. Les dues no feien més que dir coses agradables sobre tu, i jo que llavors no m'ho explico, i no perquè no t'ho mereixis, més bé diria que et tinc enveja, i no hi ha enveja bona, així de simple i grotesc sóc ara i tants cops. Et tinc enveja per haver marxat i jo no, et tinc l'enveja de qui, com jo ara, se sap rodar com una baldufa i malgrat tanta desorientació continua rodant, i Antònia Font que sona malgrat tot. I ens imagino compartint dona, i no sé com ha de ser, però deixo de fer imaginació i em dedico a mirar l'hora, i veig que són les 3.46, i recordo de nou la teva presència a Menorca i realment no sé com fer-te arribar com vas ser d'important, i t'he de dir que estic a un pas de plorar i fer el ridícul mentre escric, i ningú més ho sabrà, ni tan sols tu que mai rebràs aquest mail, ni cap altre capaç de llegir o escoltar, perquè tan bon punt enllesteixi això que escric, ho eliminaré. Tampoc ningú no sabrà que ploro o que potser plori, perquè de records que han de morir en quatre parets ningú no se'n fa ressó. I estic a un pas de plorar perquè em vas salvar. Em vas portar a Bob Dylan i vaig començar a somriure de nou. No tant de radiant felicitat com amb un somriure trencat per l'evidència de tot plegat. La vida és una puta comèdia, em dius en un missatge. I penso en tu, perquè no sé com et va i voldria saber-ne més. M'estic complicant l'existència amb amics que ja no vull veure, amb dones amb les que no vull anar però amb qui m'ajunto per sentir-me, per uns breus instants, una mica més ple, però tan desesperat per desaparèixer més tard. De tot. De jo mateix. De les paraules que em diuen. Dels records que no tinc amb tu. Avui, per un segon, he estat a un pas d'anar més enllà amb la V., però m'he aturat, anava massa mamat. I a M. gairebé li confesso que des de fa anys li escric paraules que mai li diré, i la seva parella a dos metres, tan poc conscient sóc del que faig. Voldria ser tu, sempre estimant-nos ser un altre. Perdut, desorientat davant de les ordes de l'adversitat. Són les 3.52 i se'm clouen les parpelles. Què és un segon i què són mil anys. Ens diu Marías de Sebald que aquest, en les cartes que s' escrivien, no es sentia gens segur del seu talent. Com, llavors, podré dormir jo aquesta nit?
1 comentari:
(manel olle): un altre molt bon exemple d'escriptura a punt de silenci, a frec de no trobar la paraula justa que travessa el buit i prova quimèricament una comunicacó ja impossible fora de la literatura, una evocació, una restauració del passat abolit que la paraula literària pot fer tangible amb al seva capacitat de crear il·lusió de realitat amb sons i imatges. M'agrada que el text es posi just en l'abisme del text que no avança, del full en blanc que no dient acaba dibuixant el revers del que no sé sap com dir. M'agrada la lletania circular. Potser al final, la irrupció de Marias i Sebald no acaba de lligar del tot, perquè la referència al talent sembla massa allunyada del simple i difícil i titànic aquí gest de dir i omplir el full: potser si deixessis "no se sentia gens segur", sense res més, seguiries en la tesitura inicial, del dubte de saber dir l'absència roent.
Publica un comentari a l'entrada