Diu el psicòleg que és bo que et faci aquesta carta. Quin sentit té, si tu no la llegiràs mai? Tampoc sé ben bé què dir-te, la veritat. Abans de l’accident tampoc et parlava gaire, perquè eres massa petit, però se’m queia la baba quan t’escoltava explicar entusiasmat què t’havia passat aquell dia a classe, o les teves aventures amb en Toby, el teu gos imaginari. Anar-te a buscar a l’escola era per mi el millor moment del dia. Confesso que eres la nineta dels meus ulls, que t’estimava amb tot el cor, més que al teu pare... sí, fins i tot més que a la teva germana Carla. Se’m clava a l’ànima dir-ho, però és cert. Crec que l’objectiu de la carta és que aprengui a estimar-te en la teva nova forma, després que les ferides et lesionessin el cervell impedint-te parlar i exterioritzar emocions. Diu que he d’aprendre a relacionar-me amb tu com ho fan les mares dels autistes, perquè, de fet, és això en el que t’has convertit. Doncs, ho sento, però jo no puc. Tu ja no ets aquell vailet rialler i xerraire, ja no fas ni dius res semblant al fill que jo recordo; simplement t’asseus i mires al buit durant hores, i, quan aconsegueixo traspassar la boira que t’aïlla del món exterior per demanar-te que facis una cosa, la realitzes mecànicament, potser perquè intueixes que després et premiaré amb alguna cosa bona de menjar. Jo estimo i estimaré sempre al meu fill, no a la bestiola antipàtica en la que t’has convertit. Sé quines són les meves obligacions com a mare, i et cuidaré i procuraré per tu fins que em quedi alè. En aquest sentit, segurament ara estic més obsessionada a tenir cura de tu que abans, potser per compensar-te, d’alguna manera, una cosa que no confessaré mai a ningú: que t’odio. T’odio perquè te n’has anat, però sobretot t’odio per voler-te posar al seient del davant del cotxe i per distreure’m amb les teves històries el dia de l’accident.
L'escriptura literària
- Bloc del curs:
- L'escriptura literària en català del Màster de Creació literària (UPF) Curs 2008/2009. Professor: Manel Ollé
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
(Bruna) Les paraules de la mare transmeten una duresa terrible. Em sembla interessant que la carta tingui un nucli central: l’accident, i que aquest accident porti dues històries més al darrere: l’abans i el després del fill i l’abans i el després de la mare, que ha passat d’estimar-lo més que a ningú a odiar-lo. Uf...
(manel olle):s'hi revela una posició moral "politicament incorrecta" i moralment reprovable, però plausible i tràgica. El que potser no és del tot versomblant és que es formuli de forma tan oberta i clara: els tabus, la lluita de sentiments enfrontats, la barreja de sentimet d'amor i ràbia reprimida semblen més creïbles que aquesta tan diàfana manifestació d'odi més enllà de l'isntint maternal i de la pietat humana c ap al desvalgut. La manera habitual és la contrària: rcentment Màrius Serra en narrativa i Oriol Izquierdo en poesia han publiat dos llibres que són declaraciosn d'amor sense pal·liatius als seus fills que tenen greus deficièncoes de naixement: l'un viu, la'ltre ja mort. Veig més creïble un relat que posi en conflicte els sentiments reals, que posi de manifest la ràbia soterrada, o que la faci emergir d'un discurs de conflicte: els recurs inicial del psicòleg va en aquesta línia, però no m'acaba de convèncer. És un text difícil i valent: que mostra com l'ètica i el sentiment entren en conflicte, en la vella tradició del mite grec d'electra, crec que és (escric des de Xina i ara no ho puc consultar)
com normalment, m'estalviaré abans d'escriure la meva, llegir la resta d'opnions, perquè poden influir. és un text que alhora d'escriure'l, no és gens fàcil. redactes bé (sempre es pot millorar evidentment), però crec que, avui sí, et sobren unes paraules que redunden potser massa. el fet que sigui una veu en 1a persona, fa que els sentiments s'hagin d'articular amb les paraules del dia a dia, i potser no m'explico, però això és un repte, i més quan aquests sentiments entren en un nivell de conflicte extrem, com és el cas. la paraula "odio" és una mica carregada (bíblica, pesada, de massa tonelatge). hi han paraules que ho són, i precisament per emprar-les, el text queda massa supeditat al seu significat, i si no s'ha encertat al principi, tenim el risc de, perdó, liarla.m'estic passant? potser és la meva manca de tacte, o potser la meva incapacitat per veure bé un text...personalment prefereixo el lluís àcid, un xic corrosiu.però vajam, jo aquest intent no l'hagués fet, no m'hauria vist capaç, i tu, malgrat tot el que he dit, te n'has sortit prou bé
Arguimbau
Publica un comentari a l'entrada