Si ahir vau llegir La Vanguardia ja sabreu que l’anècdota curiosa d’una noia que va trobar-se un piano nou de trinca i afinat enmig d’un bosc de Massachussetts s’ha convertit no només en notícia sinó també en problema per la policia, que ha obert una investigació amb l’objectiu d’aconseguir, com a mínim, “un culpable” i una explicació lògica dels fets. Segurament molts de vosaltres, després d’assabentar-vos-en, us heu quedat tan sorpresos que, per culpa de la innata capacitat racional del cervell, ja heu començat a formular hipòtesis, com les que indica el diari, sobre les possibles bromes pesades o les suposades estratègies de publicistes espavilats. Atureu-vos! No continueu per aquí! Són tot bajanades! Us ho diré ben clar: Poso un 10 al personatge que va tenir la valentia de transportar l’instrument de pes en qüestió fins al destí estrafolari. Ja sé que tot plegat us pot semblar un meu deliri personal, i potser ho és, però ara us pregunto: hi ha res més bonic que sentir el so d’un piano mesclat amb el so d’un bosc? I perdoneu-me l’atreviment, però és que avui m’he llevat somiatruites. L’eco de la música en contacte amb la natura..., tal vegada com un haikú instantani que em recita amb un to dolç que “dedins fullatges/sento una melodia/que no hi pertoca.” Tanqueu els ulls. No us sembla simplement meravellós?
L'escriptura literària
- Bloc del curs:
- L'escriptura literària en català del Màster de Creació literària (UPF) Curs 2008/2009. Professor: Manel Ollé
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
(manel olle): excel·lent rematada.
(Lluís)Hola. Coincideixo en que està molt ben acabat. Pel que dius, a mi em suggereix aquell enigma zen (no sé si té cap relació amb els haikús, no domino la cultura oriental) però modificat: quin soroll fa un piano que sona en mig del bosc si no hi ha ningú que l'escolti (tampoc sé si és exàctaent així).
Publica un comentari a l'entrada