La darrera metàfora (Un missatge imperial, Bruna)

A tu, a una societat veloç, a una feina infeliç, a una dèria malaltissa pel consum de roba de marca i productes informàtics, a tu tot just és que el darrer poeta –segons diuen– ha tramès la seva darrera metàfora des del llit on agonitza ser oblidat per sempre. Ha fet agenollar el seu darrer poema al costat del llit de mort i li ha xiuxiuejat la metàfora a cau d’orella; ha atorgat tanta importància a l’embolic de mots en qüestió que en acabat ha obligat al poema a desglossar-ne el sentit de ben a prop. De seguida, el darrer poeta ha confirmat corprès i emocionat el sentit de la metàfora. I davant totes les figures retòriques que assisteixen la seva mort –ha calgut tirar a terra tots els jocs de paraules equívocs que no assolien els propòsits del poeta–, davant d’un feix de metonímies, hipèrboles i al·literacions treballades és que ha despatxat el poema portador de la metàfora. Aquest s’ha posat de seguida en marxa; un poema dodecasíl·lab, rítmic, sonor; aixecant adés una paraula, adés l’altra, s’obre pas entre la multitud; si troba un toll fa un salt fins més amunt del sol. Però són tants els tolls d’aigua que de seguida es fan grossos i es converteixen en llacs, en rius, i després en mars i oceans. El poema tanmateix no defalleix i es construeix una barca que acaba enfonsada sota el pes de l’aigua. Sap que hauria de nedar a través dels impediments, però no se n’acaba de convèncer perquè el subconscient li diu que mai no se’n sortirà. Quan arribi altre cop a terra haurà de travessar cases, visitar oficines de tot tipus, anar a sopar amb polítics, entrar al Corte Inglés, etc. I en acabat, fer i refer el mateix mil vegades, sense èxit. A més, ningú no espera la darrera metàfora d’un poeta mort. Tu, però, que busques el teu lloc, hi somiaràs cada vespre.