Tu (Bruna, conflicte d'emocions)

Tu m’ho vas dir ben clar: “Si em vols busca’m”, i jo no deixo de pensar en com aconseguiré arraconar-te en l’oblit. Són dies d’incertesa que em porten encara més incertesa. Estirada a l’herba del jardí revisc, un cop i un altre cop, el tacte del teu amor intranquil, que lluita amb l’amor tranquil de la casa on m’estic còmodament, per dir-ho d’alguna manera. El cel és serè, no hi ha ni un núvol que m’impedeixi veure les muntanyes del fons, que se’m converteixen de sobte en fantasmes del passat amenaçadors. L’aire fa pudor d’al·lèrgia. El sol m’explica una història inoïble. Els lladrucs d’un gos em reboten al cervell. Ja n’hi ha prou. Tanco els ulls. Què estic fent? Què puc fer? De fet, em dic, potser tot plegat no va ser tan màgic, potser els records també traeixen, potser el desig és només una fletxa que m’ha ferit. I què? Obro els ulls, m’aixeco i entro a casa. Agafo paper i llapis. Amb lletra tremolosa escric: “Perdona’m”, i marxo, com si el meu cos fos una fulla empesa pel vent. Tanco la porta amb decisió, per no tornar enrere. Tu m’ho vas dir ben clar: “Si em vols busca’m”, i jo tot just avui he sabut que vull trobar-te.