Covard (Conflicte d'emocions - Jordi)

No em perdonaré mai el comportament que vaig mostrar aquells mesos. No hi ha cap excusa que m’exculpi, mare. Només haig de recordar aquella sala d’espera maleïda, amb aquells quadres que més que entretenir et feien barrinar els pensaments fins a ferir-te, per bullir de ràbia. Penso en com em vaig enfonsar amb qüestió d’un instant. Era una simple prova rutinària, una de les moltes que et feien cada any. No hi havia d’haver cap perill aparent, tot anava perfecte. I mira com va acabar, tots dos abatuts sense saber-ne encara el motiu. M’esgarrifo evocant aquella saleta d’una olor artificial. La gent em mirava de reüll i em veien somicar amb força. I jo dissimulava i no ho aconseguia, girant el cap i la mirada a la paret més pròxima. No em sap greu aquesta reacció innata que vaig tenir. Jo t’estimo, t’estimo molt i ho saps. I potser és perquè sóc el fill petit i te n’he fet passar de tots colors, que necessito sempre aquest instint de protecció maternal. Tingui deu anys o quaranta, això és igual. I entenc que en aquell moment els papers s’havien d’intercanviar, que jo m’havia de convertir en l’ombro i tu en el cap ajagut. I durant aquell dia no ho vaig fer. Tampoc l’altre, ni la setmana següent. I així mesos i mesos. I tu patint i jo fen-te patir encara més. No entenc la meva actitud de llavors. Me n’avergonyeixo i ho continuaré fent sempre, fins que hagi après bé la lliçó. Només de pensar que et culpava de tots els meus maldecaps em venen ganes d’etzibar-me un cop de puny trencador. Tornar al passat i castigar-me severament seria un regal encertat, però sé que tu no ho permetries. Tu si que saps estimar, i només de llegir aquests línies mal comptades, escrites sense tornar enrere, em clavaries un sermó d’aquells tan ben trobats. Me’n mereixo tants de sermons, mare. Quan els estudis no m’anaven bé i deia que estava bloquejat em mereixia una bona picada de cresta. I què me’n dius d’utilitzar la teva malaltia per a protegir-me, com un pardal a sopluig, de la relació decadent que estava tenint amb aquella noia? Sóc un covard. Encara que tu diguis mil i un cops que no, saps que és veritat. Sempre em dius que en aquesta vida només em falta ser una mica més responsable per ser un xicot excel•lent. I m’ho dius per atenuar les veritats. Sé que hi englobes moltes coses, i una d’elles és la covardia. Mira, jo no sé si hi guanyaré alguna cosa amb aquestes paraules, ni tan sols m’he desfogat com em pensava que ho faria. Només et puc dir que em sap greu, que m’agradaria tornar enrere i no puc. I m’adono que no t’estic dient res. I, amb tot, t’ho haig d'explicar per escrit, mare, perquè sóc un covard.