No sabràs mai quin és el teu destí.
Surts de casa amb el cap cot i la vista fixa en la vorera, la ment ocupada recomptant el nombre de rajoles que discorren sota els teus peus. Cent cinquanta-quatre. Travesses el carrer quan es posa verd. Passes per davant d'un quiosc sense veure el cartell de l'última estrena cinematogràfica del teu actor preferit: sempre fa de metge, sempre salva vides, sempre t'enamores d'ell; sempre tornes a casa desitjant ser com ell.
Els teus passos s'encaminen cap a la universitat. Travesses la reixa principal. Passes de llarg les facultats d'humanitats, filologia, econòmiques, dret i biologia. T'atures deu minuts a llegir els avisos de la facultat de medecina i t'apuntes a l'agenda que la taula rodona sobre el futur de la cirurgia és una cita ineludible. Fas tard. Arribes a la facultat de magisteri quan el professor ja ha iniciat la cessió: t'asseus al final de l'aula sense fer fressa, però rebs una mirada fulminant del teus companys.
Quan surts de classe ja és fosc. Abandones el carrer d'asfalt i tornes a casa travessant el parc. Tres germans juguen als gronxadors, la seva mare està dreta al seu davant i els demana que baixin amb una nota d'enuig a la veu, que encara ha de fer la compra, que ja s'ha fet fosc, que es faran mal. Diu que se'n va i que ja vindran. El més petit baixa del gronxador quan la mare ja ha desaparegut, arrenca a córrer, s'entrebanca amb les seves pròpies cames, obre els ulls, obre la boca i es posa a xisclar com si la vida se li escapés en forma de llàgrimes. T'ajups al seu costat i el consoles amb les paraules que feia servir la teva àvia quan queies del tobogan. Els seus germans baixen del gronxador i fan rotllana al teu voltant. El nen para de plorar però t'assenyala els pantalons: la roba estripada, el genoll encetat. Obres la bossa, treus la botelleta d'aigua que sempre portes amb tu i li rentes la ferida. El mal desapareix i el nen es posa a riure quan li piques l'ullet. Els germans l'agafen de les mans i se l'emporten cap a casa.
Arribes a casa i llences la bossa sobre el llit. Els llibres queden escampats sobre els llençols i esbufegues només de llegir-ne els títols: Eines per l'ensenyança dins del projecte alfa, Ensenyaments i aprenentatges multimèdia,... Obres la finestra i deixes que el vent càlid de la nit entri a l'habitació i s'endugui les males vibracions. Et repenges a l'ampit i, mirant les estrelles, et preguntes què devia sentir Fleming quan va descobrir la penicil·lina. La ciutat s'estén al teu davant. Cada llumeta és una casa, una família, unes persones, un grapat de vides. Sospires a la lluna. La teva ment racional et recorda que tens una munt de feina per fer, però la teva part irracional t'impedeix de fer-los. Somies desperta en el dia que sabràs quin sentit té la teva vida, en el dia que et despertaràs i sabràs què has de fer amb el teu temps; en el dia que deixaràs de tenir la sensació que estàs perdent el temps.
No sabràs mai quin és el teu destí: el destí no se sap, es viu.
2 comentaris:
(Lluís)Hola. Trobo que el relat està ben explicat, però potser li falta una mica de força. Vull dir que entenc el contrast entre la voluntat de ser una gran metgessa i l'episodi del nen, però... no sé, al principi fas una reflexió que no és nova, i després planteges una situació bastant normal (tot i que he llegit de grat, perquè m'agrada com està explicada) que bé a "demostrar" la tesi del principi. El meu retret és que potser no feia falta demostrar-ho. Acabo de veure que m'ha sortit una crítica molt racional, i no sé fins a quin punt té molt sentit dins de la literatura, però, b´b, jo ho he vist així.
Quant al referent... suposo que quan el professor va dir "inspirat en" va obrir una gran porta. Entenc que tu n'has fet aquesta lectura: una persona que desitja que li passi una cosa que no li passarà mai, i que no deixa mai de desitjar-la, oblidant que"caminante no hay camino, se hace camino al andar", no?
rebs: reps
cessió: sessió
El nen para de plorar però t'assenyala els pantalons: jo ho canviaria, sembla que assenyali els teus pantalons.
una munt de feina per fer... t'impedeix de fer-los: no hi ha concordància, i a la primera paraula li sobra una "a".
(manel olle): el relat d'una vocació frustrada (selectivitat?) està molt bé però al final s'empantana i s'explicita massa. Si acabés just amb la llista de llibres que deixa sobre l llit estaria molt bé (Eines per l'ensenyança dins del projecte alfa, Ensenyaments i aprenentatges multimèdia,..) Deixaries al lector que completi els sospirs i els raonaments de la ment racional que queden massa subratllats en relació al motiu que ja has presentat d'entrada. i que ha quedat ben clar amb la ficció, sense que calgui dir-ne més raons.
Publica un comentari a l'entrada