Ferrater sobre poesia

Paraules sobre poesia d'un dels poetes més lúcids i irrenunciables del segle XX, en català i en qualsevol altra llengua (manel olle), per pensar-hi:

"Entenc la poesia com la descripció, passant de moment en moment, de la vida moral d’un home ordinari, com ho sóc jo. Cap de les coses que les meves poesies consignen té cap valor eminent, i és la complicació i l’equilibri dels temes que pot donar al conjunt un interès de veritat sostinguda. Però el fet és que a mi en un parell d’anys em passen poques coses pel cap, i encara que la memòria m’ha anat portant passat, i encara que he procurat que cadascuna de les poesies anés ben per la seva banda i no obligués les altres, segurament el resultat és parcial, no prou verídic. Ara, tampoc no em faig il·lusions, i sé que per moltes imatges i per molts sentiments que omplin la meva vida, sempre ni haurà hagut molts més de possibles. El món no és per ningú prou suggestiu, i tota vida és parcial encara que l’agafem en la seva màxima latitud.
[...]
Òptimament, tot poema hauria d’ésser clar, sensat, lúcid i apassionat, és a dir en una paraula, divertit. Es pot perdonar que un poeta sigui deficient en alguna cosa, però no trobo perdonables els molts poetes d’ara que reserven per a la poesia les seves estupefaccions, i la seva poesia dóna d’ells una imatge tan ximple que no pot ésser de cap persona viva, car una vida no es conserva si no és ben atenta a les lleis del diner i als moviments dels homes i de les dones.
Quan escric una poesia, l’única cosa que m’ocupa i em costa és de definir ben bé la meva actitud moral, o sigui la distància que hi ha entre el sentiment que la poesia exposa i el que en podríem dir el centre de la meva imaginació. Un dels motius que ens fa escriure poesies és el desig de veure fins on podem aixecar l’energia emotiva dels nostre llenguatge, i això ens du a escollir temes insidiosos, molt aptes a subornar-nos i a obtenir de nosaltres un excés de participació. Però no hi hem de consentir, i l’obligació primera del poeta davant d’un tema, és de posar-lo al seu lloc, sense contemplacions.
No cal dir que la frase que dóna el títol d’aquest llibre la prenc sense cap referència a la circumstància que la motiva, dins l’epitalami de Catul. Jo l’entenc com un precepte ètic, i ho és altament, car es fa càrrec del fet que als nens els agraden les nous. És una frase que parla a favor de la felicitat.

Gabriel Ferrater: Da nuces pueris (epíleg), 1960