Com cada divendres, la Núria va venir a buscar els ous que li venia la mare. Deia que eren una delícia, però coneixent com n’era de garrepa, era fàcil deduir que el que més li agradava era el preu mig regalat que tenien. La mare criava gallines i era molt divertit que fossin manyagues i es deixessin tocar. No era tan divertit, però, que de bon matí, quan ponien, cridessin tan fort com si estiguessin parint un nen: coc-coc, i que jo les sentís des de l’habitació estant, mig endormiscada, i que em fessin llevar de mala lluna, i que llavors no tingués ni ganes d’esmorzar i hagués de marxar en dejú a vendre revistes i diaris al quiosc. Primer només en teníem dues, però la mare també criava pollastres per després matar-los, de manera que quan un pollastre creixia i resultava ser una gallina, el deixava viure, i així vam anar acumulant gallines fins a una dotzena. Ben aviat, gairebé totes les veïnes del barri tocaven el timbre per venir a buscar ous, i jo les havia d’obrir de mala gana, i els deia que un moment que de seguida baixava la mare, que a mi no m’amoïnessin. La Núria no era una veïna qualsevol perquè el seu pare era el germà gran de l’àvia, i la mare sempre se l’escoltava quan parlava que tenia tanta feina a netejar i a comprar perquè el seu fill no volia marxar de casa i el seu home ho volia veure tot ben net. L’àvia sempre deia que la Núria era igual que una formiga, i que ser tan treballadora no podia ser bo de cap manera. I la Núria com cada divendres va venir a buscar ous i li va explicar a la mare que estava molt preocupada per la seva, de mare, la Roser, que perdia el cap i cada dia en feia de més grosses. La mare li va suggerir que la portés al metge, però la Núria li va contestar que ni parlar-ne, que no la portaria al metge, que no volia que li receptés un medicament que li fes venir vòmits, que llavors encara n’hi donaria més, de feina, i no tindria temps de fer la seva. I la mare insistia amb el metge perquè feia pocs dies l’Antonieta, la vídua del germà petit de l’àvia, la cunyada de la Roser, la tieta de la Núria i de la mare, li havia explicat que la Roser havia anat a buscar el pa sense faldilla, només amb mitges i jaqueta, que feia tanta llàstima, que estava tan malament del coco. I a la mare li sabia molt greu, perquè la Roser era la seva tieta i perquè encara que tota la vida hagués sigut una xaferdera, pensava que ningú no es mereixia acabar així tan malament del coco. L’altre fill de la Roser era en Miquel, i la dona d’en Miquel era la Irene, i també venia a buscar ous. Ells dos, però, no pensaven en la Roser sinó en el seu fill, en Joel, que jugava a hoquei i semblava molt bo perquè amb només divuit anys ja el deixaven jugar amb els grans, i fins i tot viatjar amb La Selecció. Un dia, la Irene, tot regant les flors del jardí, li va explicar a la mare que tenia un dolor terrible perquè s’havia apuntat a un curset de dansa del ventre i la mare li va contestar, sense escoltar-la: “si vols ous, te’n puc fer una dotzena...”
(Pastitx)
4 comentaris:
(ANNA) No sóc capaç d'endevinar qui és, sóc una pèssima lectora de contes. Ara, m'ha agradat el teu. No sé si per una major comprensió del text no hi posaria algun punt i a part. D'altra banda, queda una mica ambigu el final: qui s'apunta a la classe de dansa del ventre? El Joel? La Irene?. Per sentit suposo que és en Joel, i d'aquí el dolor de la mare, però no sé si no es podria trobar la manera de fer-ho més evident.
(Lluís) A mi també em sembla clar que fa falta algun punt i a part, però potser això no depén de tu. Vull dir que estem copiant estils d'altres, i potser l'autor/a que tu copies escriu sense posar un maleit punt i a part en 300 pàgines.
M'agrada com has pogut explicar tanta història familiar en poc espai. A més, està molt ben trenada, i així crec que es justifica el megaparàgraf.
Se m'ha fet una mica feixuc per culpa de les frases tan llargues.
He de confessar que no entenc el final. És més, quan l'he llegit jo he entés que era la Irene, la que s'havia apuntat a dansa del ventre (i que li feia mal el ventre de tant ballar), però, clar, la lectura de l'Anna té més sentit, sí.
Jo tampoc reconec l'autor/a, però em decanto per una autora. Com que fa poc he obert l'Avui, aposto per Isabel-Clara Simó.
(manel Ollé): em sembla un relat molt bo: la veu i el discurs es lligeun molt bé. El fraseig és complex i articulat, amb ritme i detall. La situació concreta de la venda d'ous es converteix en la finestra d'accés a mons possibes en veïnats propers, i el cas de les dues filles de la Roser retrata actituds morals però amb subtilitat. El punt de vista de la filla és molt eficaç i creïble. No hi veig problema al final ni amb la compactació del discurs en un paràgraf. Potser a la meitat quan expliques que "l’Antonieta, la vídua del germà petit de l’àvia, la cunyada de la Roser, la tieta de la Núria i de la mare, li havia explicat que la Roser" hi surten tants noms i parentius en uan frase que provoca un pèl de vertigen (però en la vida real també m passa), i es molt típic de l'oralitat.
Hi ha un pronom feble que em sembla que no lliga: "i jo les havia d’obrir de..." hauria de ser "els havia d'obrir, o els havia d'obri la porta, o les havia de rebre...no ho sé.
(Tere SM): M'he perdut en el parentius.
El text es llegia molt bé i avançava amb un bon ritme fins que he arribat al galimaties familiar. Des del meu punt de vista, seria més fàcil dir que la Núria era la cosina de la mare de la protagonista, en lloc d'explicar que era la filla del germà de la seva àvia. Amb la Antonieta, igual: seria més clar si digués directament que era la tieta de la Núria i la mare.
Com que es tracta d'un pastitx, però, suposo que has imitat l'estil de redacció de l'autor o autora en qüestió i, conseqüentment, m'imagino que l'embolic familiar està construït amb tota la intenció.
El final m'ha agradat molt. Ens presentes en Miquel, la seva dona, el seu fill, el curs de dansa del ventre de la Isabel i, de sobte, enlloc de donar una resposta a les qüestions familiars plantejades, es retorna al tema del ous. "Te'n puc fer una dotzena". M'ha encantat.
Publica un comentari a l'entrada