«No diguis aquestes coses a gent que no coneixes». No pot evitar trobar absurda aquesta imposició de la mare, i això, juntament amb les rialles dels pintors, l’empresona en un cercle viciós que li impedeix no dir-los, cada matí «Hola, pajarito sin cola que tienes una po...». Sent el seu pare que es disculpa: «És així d’extravertit amb la gent que no coneix. Fa uns mesos li va donar per preguntar el nom a tothom i tocar barbes i bigotis». I la mare: «Extravertit o no, cada cosa té els seus límits, i no pot no pensar en els desconeguts». I el pare: «Precisament perquè hi pensa, en els desconeguts, els vol fer riure». I la mare: «Hi pensi o no, és un mal educat, i això és el que demostra». Darrerament, la mare, ja no espera res; de vegades, quan li diu «No diguis aquestes coses als pintors», el seu interlocutor és l’electricista o el carter, o encara no ha obert la boca. Els motius de la seva cançoneta es fan tortuosos: convençut que els desconeguts s’expliquen les coses, té per segur que ha aixecat expectatives còmiques i no els vol decebre. Un dia, però, una velleta es va enfadar molt, quan li va sentir dir aquelles paraules lletges. Li va saber tan de greu, que va decidir que amb la pròxima persona que saludés no pronunciaria ni una lletra, ni un murmuri, ell només volia fer contenta la gent. Tot passejant, es van trobar amb el pintor del primer dia, qui, veient el seu silenci, abans de marxar, li va dir allò que tant desitjava pronunciar: <>. Després d'aquella experiència, a mesura que va anar creixent, va procurar trobar altres maneres, potser més adequades a l'interlocutor del moment, per tal d'apropar-se als qui tot just acaba de conèixer.
L'escriptura literària
- Bloc del curs:
- L'escriptura literària en català del Màster de Creació literària (UPF) Curs 2008/2009. Professor: Manel Ollé
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
(Manel Ollé): ni idea de qui hi ha darrere.Ma'grada la textura, però el conflicte que planteges es dissol més que es resol. La darrera frase és tan tranquilitzadora i resolutiva que trenca el to anterior. Jo hi treballaria le final. Li treuria la punta, de la transgressió de la prohibició inicial en poden sortir altres coses...
(Lluís) Doncs a mi el final m'agrada. tinc la tendència, com molts lectors i escriptors, diria, a fixar-me en personatges més aviat introvertits o amb algun problema amb les relacions socials. Sembla que això els faci més interessants, però de vegades cansa veure que tots els personatges són així.
De totes maneres, no entenc la penúltima frase. Al final, el pintor repeteix la frase del nen, la del "hola, pajarito..."
No veig qui pot ser l'autor/a, així que diré, a l'atzar, Sergi Pàmies.
(Anna)Lluís, sí, li repeteix la frase l' "Hola pajarito", ja ho he arreglat, merci. D'altra banda, Manel, el final potser és cert que podria ser diferent, però... no se m'acut com, si he de tenir en compte l'originat que estic "pastitxinian". Un original, que, meeeec, no és en Sergi Pàmies. Però bon intent.
Aquest escrit pren com a punt de partida "Tímid" d'Imma Monsó, publicat en "Marxem papà. Aquí no ens hi volen".
(Tere SM): M'ha semblat un relat molt entretingut. El llençament inicial, el silenci posterior i la recerca de l'equilibri final.
A nivell de lectura, hi ha algunes frases una mica enravessades, per exemple "i no pot no pensar en els desconeguts". Personalment, crec que quedaria més clar amb una expressió tipus "i ha de pensar en els desoneguts".
Per acabar, un últim apunt. Al final, perquè no apareix la frase que pronuncia el lector i només hi ha els signes " <> ".
Publica un comentari a l'entrada