Pastitx (disculpeu el retard- Irene)

El xatrac
El nostre primer i únic fill no va trigar a arribar, va néixer un 23 d'abril, i per tant, li vam posar Jordi. Era molt maquetó, havia heretat els ulls de la seva mare i les meves orelles. Tenia el cabell fosc i la pell molt clara. Reia i reia, estava molt content quan agafava un sonall que l'avi li havia fet, decorat amb peixos i naus, una d'elles la meva.
Poc temps després, un dia d'hivern, el carter arribà amb una carta de la mare. Era molt curta; la vaig llegir detingudament i em va caure a terra. Hi deia: “Fillet estimat, sento molt dir-te això per carta, el teu avi i pare meu, ahir a la nit, va sofrir un atac de cor que no va poder superar. Venim cap aquí per a enterrar-lo al seu poble natal. Petons. La teva estimada mare.”
No vaig poder evitar que em regalimessin unes llàgrimes. Un gran silenci va envoltar la casa, semblava que tot el soroll del món s'hagués apagat. El cel, que estava cobert de núvols grisos, es va queixar, amb un tro poderós. La tempesta va durar gairebé tres dies. Mai no havia plogut tant.
Em sentia trist, enrabiat per haver permès que l'avi marxés del seu poble, on no l'hi hauria passat res estant al costat del mar. No tenia gana, ni son, no podia parar de pensar. Recordava tots els moments bons amb l'avi, les estones quan m'explicava les histories del pare i també em va passar pel cap la imatge de la senyoreta Anna, i la del meu pare.
El meu pare! vaig cridar. Vaig alçar-me de la cadira on seia i vaig sortir corrent. La Mariona em va cridava, però no entenia què em deia. Plovia bastant. Vaig agafar la barqueta que estava al port i vaig remar mar enllà una estona, fins que em vaig cansar. No sabia per què ho havia fet, només sabia que esperava... esperava trobar el pare i vaig adormir-me.
Estava somiant, somiava que cada cop era mes lleuger. La boca se m'estava posant com quan fas un peto i s'estrenyia fortament. Me la vaig tocar; s'havia endurit i allargat. Els braços, forts com els tenia, s'estaven escurçant, cada cop més i més. Les cames s'aprimaven i s'estaven enfosquint. La roba que duia cada cop m'anava més i més gran. Estava a les fosques, què havia passat?. Vaig anar aixecant el cap a veure si podia sortir d'aquella presó fosca. Fent força i empenyent me'n vaig sortir. Allò no era un somni, era massa real. Vaig mirar-me els braços, eren d'un color gris clar i... no tenia pèl només plomes, el pit i el poc tros d'esquena que vaig poder-me veure, també, amb l'única diferencia que era de color blanc.
El mar s'havia calmat, tomava a semblar un llac. La meva faç, que ja no era una cara, s'hi veia reflectida i me la contemplava quiet, aguantant-me sobre un tros de barca, s'havia tomat negra, amb els ulls petits, del mateix color, i un bec llarg que en sobresortia. M'havia convertit en l'ocell que molts cops admirava, quan pujava sobre la meva barca. M'havia transformat en un xatrac.
Vaig sobrevolar el mar en calma, era lleuger, volava suaument, fent cercles, per algun motiu o per un altre estava feliç, no sabia el perquè què. Un grup d'ocells venia volant en formació. Vaig apartar-me.
S'havien aturat justament davant meu, volia dir-los què voleu, però enlloc de veu, em va sortir un petit xiscle. El més proper a mi se'm posà davant, i va emetre xiscles com el meu; al principi no l'entenia, però a mesura que anava xisclant se'm traduïen els crits al cap, desxifrant-los en català. Poc després, però, ja els comprenia perfectament.
El xatrac que em parlava, no parava de dir-me fill meu. No entenia per quin motiu m'ho deia. Vaig mirar-lo als ulls, uns ulls, que tot i ser els d'un ocell no havien canviat gens, tenia la mateixa mirada que recordava. El xatrac que em parlava, era el meu pare, que com m'havia succeït a mi, s'havia convertit, anys enrere, en ocell. I era ell el que cada setmana reposava sobre la meva barca. Per coses del destí, ara ens havíem retrobat.
Així van passar uns dies, alimentant-nos de peixos que saltaven per sobre de l'aigua o de petits cuquets que trobàvem mig perduts. Tenien un gust estrany, al qual vaig acabar acostumant-m'hi. Volàvem sense descans, tot i que durant la nit paràvem una estona damunt els vaixells que trobàvem pel camí. Uns pescadors deien: Mireu, el xatrac ja toma, això vol dir que el mal temps s'allunya, nois, tindrem bona pesca!
Passat un mes vam arribar al meu poblet. Jo sol, vaig sobrevolar casa meva, la meva estimada esposa estava asseguda cosint uns mitjonets pel petit. La mare li feia companyia, llegint poemes. Trucaren a la porta, era el senyor notari, que venia a llegir el meu curt testament. Aprofitant aquell moment que van sortir de la sala, vaig entrar per la finestra mig oberta. Una ploma em caigué, i agafant-la amb el bec la vaig portar cap a un tinter, la vaig sucar i sobre un tros de tela blanca, amb molts esforços vaig escriure: Adéu.