El Josep i la Marta havien treballat junts a una gelateria del Port Olímpic quan tenien vint anys, i no s’havien vist des del sopar d’empresa del noranta-cinc. Tots dos tenien un gran record d’aquella època. Les festes, les bromes i les complicitats que havien compartit quedaven ja molt lluny, però van decidir d’anar a prendre alguna cosa per reviure els bells temps. La Marta va dir d’anar a veure l’Isaac, un altre excompany, que ara feia de cambrer en una cafeteria.
-Home! –va exclamar l’Isaac, en veure’ls.- Què feu valtres per aquí?
-Res, que volíem anar a algun lloc per posar-nos nostàlgics... i hem pensat en tu, mira.
-Ostres, no has canviat gaire, eh? L’uniforme és quasi el mateix –va dir el Josep, maliciós, mentre l’assenyalava-. Només et falta una mica de cabell, i et sobra una mica de panxa!
-Sí –va respondre, afable, l’Isaac-, però no me puc queixar. I tu què? Ja deus ser tot un senyor advocat, suposo...
-No, no... vaig deixar la carrera, no feia per a mi. Vaig estar a punt d’anar a Estats Units, per un projecte...-es va treure la foto d’un nen de la cartera- però al final no va poder ser. Ja saps com va, això: et fas gran, i les responsabilitats t’atrapen.
-Tampoc vas perdre’t gran cosa, no anant a l’estranger –va afirmar la Marta, que encara recordava la seva turbulenta relació amb el Tom durant l’Erasmus a Escòcia, i com en va sortir, d’escaldada.
L’Isaac va dir que s’asseuria una estona amb ells, i entre els tres van començar a evocar anècdotes: les ficades de pota dels que començaven; els embolics amorosos amb altres treballadors i, en alguns casos, algun cap; i les conyes sobre els personatges més peculiars que havien conegut en aquell local.
-Ei, ei –va dir en Josep, aguantant-se el riure-, recordeu aquell paio de les ungles de negre, que treballava només els caps de setmana? Es deia... Max?
-Home! –va exclamar l’Isaac, en veure’ls.- Què feu valtres per aquí?
-Res, que volíem anar a algun lloc per posar-nos nostàlgics... i hem pensat en tu, mira.
-Ostres, no has canviat gaire, eh? L’uniforme és quasi el mateix –va dir el Josep, maliciós, mentre l’assenyalava-. Només et falta una mica de cabell, i et sobra una mica de panxa!
-Sí –va respondre, afable, l’Isaac-, però no me puc queixar. I tu què? Ja deus ser tot un senyor advocat, suposo...
-No, no... vaig deixar la carrera, no feia per a mi. Vaig estar a punt d’anar a Estats Units, per un projecte...-es va treure la foto d’un nen de la cartera- però al final no va poder ser. Ja saps com va, això: et fas gran, i les responsabilitats t’atrapen.
-Tampoc vas perdre’t gran cosa, no anant a l’estranger –va afirmar la Marta, que encara recordava la seva turbulenta relació amb el Tom durant l’Erasmus a Escòcia, i com en va sortir, d’escaldada.
L’Isaac va dir que s’asseuria una estona amb ells, i entre els tres van començar a evocar anècdotes: les ficades de pota dels que començaven; els embolics amorosos amb altres treballadors i, en alguns casos, algun cap; i les conyes sobre els personatges més peculiars que havien conegut en aquell local.
-Ei, ei –va dir en Josep, aguantant-se el riure-, recordeu aquell paio de les ungles de negre, que treballava només els caps de setmana? Es deia... Max?
-Sí, Max! –va exclamar la Marta.- És cert, el friqui aquell dels dibuixos.
-No fotia res del dret. Recordeu quan va llençar una safata plena de gelats a sobre d’un client? Després es va excusar dient que s’havia distret perquè estava llegint la revista del senyor del costat. Quin soca! I, a sobre, es passava la meitat del dia ensenyant-te els seus quaderns... qui sap què se n’ha fet, d’aquest.
-Doncs, precisament fa un temps vaig parlar amb lo Paolo, que va passar uns dies a Londres. Diu que va veure’l, i que preparava una exposició de disseny gòtic per a una sala important.
Durant uns segons es van quedar en silenci, amb el cap baix, fins que en Josep va dir:
-Collons, aquest sempre serà un friqui, no?
La Marta va riure mentre li acariciava el braç, i L'Isaac va dir que havia de seguir treballant. No va tornar a la taula, i quan els altres es van aixecar per anar a pagar ell no va sortir a saludar-los.
3 comentaris:
he quedat una mica distant del text. narres bé, això sí. el teu text pot ser molt aprofitable, i et dono una idea i vam si la vols aprofitar: crec que heminghway, el que faria seria presenta-nos la sitaució, què beuen etc,..i fer-nos saber, sense dir-nos-ho, que tots ells, després d´aquesta trobada, no es tornaran a veure mei més. el final ha sigut un pèl abrupte, que em fa sentir ràbia pel personatge que no surt a saludar però no el text no em deixa inquiet. no sé. ja en parlem
arguimbau
manel olle): m'agradava mes que es trobessin per casualitat: que fos com l'encontre per atzar de tres particules que havien estat en contacte intens, i que, passat el temps, es veu que ja no tenen química: res a dir-se, el silenci in còmode...sense necessitat d'insinuar cap marro anterior, no ho sé
El plantejament que proposes m'agrada i crec que té força potència. Tot i això, no m'acaba de quedar clar que vulguis transmetre aquesta indiferència que, a priori, existeix entre els antics companys de feina.
També crec que el títol, i això ja és una opinió extremadament personal, resulta una mica forçat.
Jordi
Publica un comentari a l'entrada