Aquesta nit he somiat que volia llegir una novel·la atrevida, original i moderna; i en despertar-me he trobat sobre la taula Dormir amb Winona Ryder d’Edgar Cantero.
“Aquesta nit he somiat” és la frase que Cantero escull per obrir quasi cada capítol, i no és en va. De fet, el món oníric és el punt fort de la novel·la: és precisament a través dels somnis que el narrador, un aspirant a escriptor (alter ego de Cantero), s’adona, en un impuls esbojarrat gairebé inexplicable, que la font de la seva inspiració és Winona Ryder, i és aleshores quan decideix que la buscarà fins on el porti el destí, que conclou a Nova York. És evident, doncs, que l’autor no ha optat per un tema tòpic, sinó que ha volgut anar més enllà. No és senzill escriure sobre el mateix fet d’escriure, i Cantero se’n surt amb escreix. L’autor, molt jove per cert, demostra conèixer el gènere, i construeix un text intel·ligent i ben travat que dóna com a resultat una novel·la de més de tres-centes pàgines perfectament encadenades. Aquesta unió s’aconsegueix gràcies a temes recurrents al llarg del camí del narrador, com el seu afany per descobrir quins efectes ha causat l’actriu nord-americana en els altres personatges, tots secundaris. Aquesta idea s’inspira en El acercamiento a Almotásim, una novel·la inventada de Jorge Luis Borges, que Cantero cita ja al començament i que no deixa de mencionar durant tota la novel·la. Cantero descriu els personatges secundaris amb pinzellades, definint-los només amb trets que els caracteritzen a simple vista (els punks, els heavys), sense aprofundir en els detalls; i és que segurament vol que l’única i veritable protagonista només sigui precisament Winona Ryder.
L’estil de la novel·la és proper: les frases curtes faciliten la lectura del text, que va avançant sense complicacions. Cantero utilitza un català estàndard que ratlla el registre col·loquial, i per tant qualsevol usuari habitual del català d’avui en dia pot sentir-s’hi identificat. Així doncs, l’autor opta per la llengua del carrer potser per donar més proximitat i versemblança a la història, i ho aconsegueix, però només en part. Sobren certs castellanismes i certes construccions poc idiomàtiques que resten qualitat a la novel·la perquè, per exemple, no cal estar “de peu” si en català podem estar “drets”; i no cal parlar amb la nostra “jefa” si podem parlar amb la nostra “cap”. Es pot crear un llenguatge col·loquial, dinàmic, jove i modern sense caure en el parany del castellà.
Edgar Cantero construeix una escala que un somiador va pujant graó a graó, amb passos que es dibuixen a través dels altres, fins arribar a la musa, Winona Ryder. Dormir amb Winona Ryder és, en definitiva, una novel·la atrevida, original i moderna, així que puc afirmar tranquil·lament que, a vegades (per què no?), els somnis es fan realitat.
“Aquesta nit he somiat” és la frase que Cantero escull per obrir quasi cada capítol, i no és en va. De fet, el món oníric és el punt fort de la novel·la: és precisament a través dels somnis que el narrador, un aspirant a escriptor (alter ego de Cantero), s’adona, en un impuls esbojarrat gairebé inexplicable, que la font de la seva inspiració és Winona Ryder, i és aleshores quan decideix que la buscarà fins on el porti el destí, que conclou a Nova York. És evident, doncs, que l’autor no ha optat per un tema tòpic, sinó que ha volgut anar més enllà. No és senzill escriure sobre el mateix fet d’escriure, i Cantero se’n surt amb escreix. L’autor, molt jove per cert, demostra conèixer el gènere, i construeix un text intel·ligent i ben travat que dóna com a resultat una novel·la de més de tres-centes pàgines perfectament encadenades. Aquesta unió s’aconsegueix gràcies a temes recurrents al llarg del camí del narrador, com el seu afany per descobrir quins efectes ha causat l’actriu nord-americana en els altres personatges, tots secundaris. Aquesta idea s’inspira en El acercamiento a Almotásim, una novel·la inventada de Jorge Luis Borges, que Cantero cita ja al començament i que no deixa de mencionar durant tota la novel·la. Cantero descriu els personatges secundaris amb pinzellades, definint-los només amb trets que els caracteritzen a simple vista (els punks, els heavys), sense aprofundir en els detalls; i és que segurament vol que l’única i veritable protagonista només sigui precisament Winona Ryder.
L’estil de la novel·la és proper: les frases curtes faciliten la lectura del text, que va avançant sense complicacions. Cantero utilitza un català estàndard que ratlla el registre col·loquial, i per tant qualsevol usuari habitual del català d’avui en dia pot sentir-s’hi identificat. Així doncs, l’autor opta per la llengua del carrer potser per donar més proximitat i versemblança a la història, i ho aconsegueix, però només en part. Sobren certs castellanismes i certes construccions poc idiomàtiques que resten qualitat a la novel·la perquè, per exemple, no cal estar “de peu” si en català podem estar “drets”; i no cal parlar amb la nostra “jefa” si podem parlar amb la nostra “cap”. Es pot crear un llenguatge col·loquial, dinàmic, jove i modern sense caure en el parany del castellà.
Edgar Cantero construeix una escala que un somiador va pujant graó a graó, amb passos que es dibuixen a través dels altres, fins arribar a la musa, Winona Ryder. Dormir amb Winona Ryder és, en definitiva, una novel·la atrevida, original i moderna, així que puc afirmar tranquil·lament que, a vegades (per què no?), els somnis es fan realitat.
2 comentaris:
(Lluís)hola. Dius que el món oníric és el punt fort de la novel·la, però ara hi pensava, mentre feia l'ultim missatge, i no sé si hi estic d'acord. Vull dir que, per exemple, a mi tant els somnis com els arguments de (algunes) pel·licules s'em feien pesats. Els argument, la majoria de vegades, d'alguna manera acabaven fent avancar la història, però tinc la sensació que els somnis eren bastant prescindibles (jo no me'ls llegia, cap al final, i entenia què estava passant sense problemes). No sé, tu què en penses?
Bona tarda Bruna,
Trobo la teva crítica encertada. També pel fet que et decantes més cap una manera diferent de fer-ho, i això s´agraeix. Diré que sóc del mateix parer en quant a la problemàtica del registre, però no sé si el llibre parla tan bé del fet d´escriure sobre el fet ´d´escriure. en aquest cas et recomano vila-matas. però, de totes maneres, cantero, i aquí tornem a coincidir, ha estat original i se n´ha sortit, perquè la veu del narrador no tremola, i això és un punt a favor. ja en parlaré a la meva crítica.
Salut!
Arguimbau
Publica un comentari a l'entrada