Molts poden dir que la presentació oral d’una tesi acadèmica és un discurs sobradament important i carregat de transcendència. Altres de més tradicionals i romàntics, afirmen que el conegut -i molts cops ambigu- “Sí, vull” és una de les frases més cabdals en la vida d’una persona. La meva experiència d’estudiant solter no em permet fer-ne una valoració precisa. El que sí puc avaluar, de manera molt fresca, és una conversa que llavors era important per mi, i suposo que també ho era pels interlocutors que m’envoltaven.
Com bé sabeu –o això em suposo-, els moments inicials amb els pares de la teva parella són instants eterns desbordants de tensió i silencis tallants. En el meu cas, la conversa en majúscules, aquella en la qual els sogres et radiografien les intencions, va discórrer en circumstàncies peculiars. És cert que ja havia mantingut el contacte amb ells en anteriors ocasions, però el diàleg havia estat merament artificial. Em ve a la memòria algun sopar a territori hostil –a casa la xicota, s’entén- on les conversacions eren de resposta fàcil per part meva. O potser la meva sogra esperava que li digués que aquella sopa de carbassó no m’agradava?
La conversa, com deia, va tenir com a nucli geogràfic la grisa i plujosa ciutat francesa de Toulousse. Les meves evocacions sobre la població estan afectades negativament, ja que aquesta localització em robava durant uns mesos a la meva companya sentimental. L’afany de fer saltironets desvergonyits d’alegria pel carrer agafats per unes mans enganxoses, o d’emfatitzar el concepte de badoc mirant-nos els ulls durant llargs minuts sense parpellejar, es veia esbardellat per una ciutat remota.
El viatge d’anada va resultà plàcid. En el meu cas, la figura de la meva xicota restava rigidesa en l’ambient. Tenia un suport moral i dialectal que funcionava com una depuradora, expulsant totes aquelles preguntes amb múltiples intencions o que podien resultar malsonants. Després de passar mig dia per Toulousse –una ciutat molt trista, per cert-, vam deixar a la noia a la respectiva casa d’acollida i, amb companyia dels sogres, vaig enfilar abatut el camí de tornada cap a Banyoles amb el seu cotxe.
Arribava el moment de la radiografia. Havia d’estar preparat per rebre l’envestida sense concessions d’ells dos. Em passejaven pel cap les paraules del meu germà, vuit anys més gran que jo i mentor amorós d’un servidor, quan em deia repetidament que en aquesta conversa capital haig de mostrar una naturalitat superficial, reconeixent els defectes propis per despullar les virtuts.
Recordo que tots els vidres del cotxe estaven estampats de gotes d’aigua quan vaig començar a plorar d’enyor. Estava al seient del davant, al costat del pare d’ella. Per dissimular el somiqueig mirava el paisatge confús dels marges de l’autopista i em posava la mà esquerra cobrint-me mitja cara com un nen enrabiat després d’una bufa. Aquell diàleg que vaig témer tant no es va produir. Imagino que no era el moment adient, i que ja havia parlat sense badar boca.
4 comentaris:
(Bruna) Jordi, sembla que has optat per escriure un relat d’un moment concret i real, seguint el fil dels records, en lloc d’inventar-te, en canvi, una història fictícia a partir d’un fet real. Es nota perquè repeteixes sovint “el meu”, “la meva”, “en el meu cas”. Ben mirat, potser hi ha massa repeticions: ja se sobreentén que ens parles de la “teva xicota”, “del teu sogre”, “del teu cas”, de la teva història...
De totes maneres, m’ha agradat el relat, m’ha agradat que el nucli de la història sigui “la conversa”, i sobretot que s’acabi amb un silenci.
Un parell de cosetes sense importància:
-A la segona línia del segon paràgraf hi ha una rima interna: “desbordants” i “tallants”, i potser es podria evitar.
-Vam deixar A la noia --> Vam deixar la noia.
Fins demà. :)
(manel olle): efectivament com molt bé ha comentat la Bruna, has optat directament per un text amb la retòrica i les convencions pròpies del pacte autobiogràfic. Podria perfectament ser una entrada de dietari -diferit- o de nota memorialística. En aquest gènere hi valoro la sensació de vida, la credibilitat, la fixació singularíssima d'una experiència que de tan teva és universal, la concreció imaginativa...Hi ha hagut una frase que he ahgut de rellegir per entendre-la, i això és senyal d'alarma (cal fer-se entenedors fins i tot per als lectors més rucs...): "L’afany de fer saltironets desvergonyits d’alegria pel carrer agafats per unes mans enganxoses, o d’emfatitzar el concepte de badoc mirant-nos els ulls durant llargs minuts sense parpellejar, es veia esbardellat per una ciutat remota." No és que estigui malament, ´s que en aquell context hi ha com un salt, m sembla. No m'acaba de lligar tal com està girbada (no el que s'hi diu.) S'acrod amb la Bruna en l'excés danàfores, pronoms etc redundants, reslts pel context.
(Lluís) em sembla un relat tant autobiogràfic i íntim (felicitats si en realitat no ho és) que em fa com cosa, valorar-lo... així que m'afegiré al que ja han dit la Bruna i en Manel.
ei, tinc una proposta per fer-te: després de llegir-te aquí i en l´anterior (el de la banyera vull dir), em fa l´efecte que series capaç d´encetar un text reduït (possem 8 o 9 línies) amb gran resultat.imagina que has de coure aquest text fins que quedi ben espès. espera, ara ho veig clar. demà intentaré penjar un missatge on deixaré 10 paraules (amb certa intenció) i d´allò et proposo fer-ne un minirelat de no més de 5 línies. què m´en dius? crec que faré la proposta a la comunitat del bloc, vam què troben.tens molt més ´lèxic que jo, de català, i particularment penso que si fas reduccions dels teus relats, en sortirà un text més que interessant
Arguimbau
Publica un comentari a l'entrada