Text de la 1a sessió: (el de la sorpresa...) - Irene

La llum vermella
Versió 1.

Una hora després que jo marxés, la mare va tornar a ser la Lònia per a la Raquel. I tot perquè el fill adolescent d’una veïna havia descobert en la seva pubertat que hi ha plaers barats i d’altres més cars. La Raquel era un d’aquells barats que alegraven la vista, però no es deixaven tocar.

Qui li hauria dit a la Lònia que als seus gairebé seixanta anys hauria de posar els peus en un sex-shop per primera vegada? La foscor del lloc no era confortable, però ajudava a no distingir els clients temorosos de ser enxampats allà dins. Alguns que eren clients habituals saludaven al propietari en entrar, d’altres evitaven dirigir la mirada cap a un lloc concret, i es movien amb nerviosisme; pagaven en efectiu i no romanien a la tenda més de cinc minuts. En canvi d’altres entraven, passaven cap al fons i fins al cap d’una hora no en tornaven a sortir. Allà era on hi havia les cabines.
La Lònia va seguir recte tal com li havien indicat, cap al fons, fons de la sala, després de passar la secció dels DVD. Sis cabines en total: dues d’elles ocupades tal com la llum vermella indicava. Entrà en una de lliure i va treure un saquet de monedes de la bossa. Una hora abans li havien descrit amb pèls i senyals què necessitaria: principalment dur molt de canvi en monedes de cinquanta cèntims i d’euro. Dubtava de si seguir endavant. Potser eren les xafarderies de velles avorrides de la vida i que necessitaven empastifar la credibilitat de la seva filleta. La Mercè, que li havia assegurat que el seu fill no mentia… ella no era d’aquelles, no li interessava la vida dels demés. Com a bona amiga que era, el seu deure era explicar-li-ho abans que li arribés per unes altres fonts més distorsionades.

Continuava dubtant. I si introduïa la moneda i no era ella? Hauria posat en dubte la seva Raquel i no s’ho perdonaria mai. Massa i si…

Deixà el grapat de monedes de cinquanta cèntims a un costat i les d’un euro a l’altre. Es va alçar i va sortir fora de la cortina. Mirà la muntanyeta de diners que la separava de saber la veritat. A qui li importa la veritat, que no diuen que en la ignorància hi ha la felicitat? Va tornar a entrar. Necessitava veure que no era ella.

Primer es va santificar i després va tirar dues monedes de cinquanta cèntims. El visor es va obrir i la Lònia va tancar els ulls.

Velocitat constant, moviment automatitzat. El visor es va tornar a obrir i aquest cop va sortir una parella de dones. Una vestida de dominadora i l’altra de submisa. Cap d’elles era la Raquel. Potser havia estat fruit de la malícia que havia fet veure a la Lònia que la noia d’allà podia ser la seva filla. En aquell moment d’hesitació tornava a ser la mare per uns instants.

Ara hi havia posat dos euros per prolongar-ho. El soroll d’un engranatge avisava que l’escenari canviaria. Sonaven les primeres notes d’una sintonia nupcial, enlloc de la sala ara era una pantalla, amb les imatges d’una boda. La Raquel vestida de blanc avançava cap a la càmera: Mare... i cridà m’he casaaaat! La mare, no, definitivament la Lònia colpejà el taulell amb ràbia i féu caure totes les monedes al terra. No podia creure que la seva filla li hagués gastat una broma com aquella, i era ella. La que deia que mai es casaria. Una pluja daurada de llàgrimes i monedes. Només quedava la llum vermella del forat de les monedes i el silenci d’una mare.