KAFKA (Lluís)

De lectures que m’hagin marcat n’hi ha vàries, òbviament. Un dia, a classe, ens van proposar uns títols i ens van dir que féssim un treball. Jo vaig triar La fundació d’Asimov, i amb aquell llibre vaig aprendre que la lectura era un plaer al meu abast, que simplement havia d’acostar-me a la prestatgeria per viure l’aventura que em vingués de gust. En el temps que els meus companys havien de llegir l’obra que havien escollit jo havia acabat la trilogia completa, només per plaer. El gest d’agafar un llibre i llegir-lo per pròpia iniciativa sense l’obligació de l’escola (fet que jo associava a la gent gran) crec que va significar una nova etapa en la meva maduració.

Més tard vaig descobrir Agatha Christie i el seu Poirot, que em van plantejar la lectura com un repte intel·lectual, i m’incitaven a no conformar-me a ser un lector passiu i a qüestionar-me el text per superar la prova. Un cop llegides unes quantes trames, les pautes i les fórmules quedaven al descobert, i la màgia va desaparèixer una mica, però la reina del misteri va aconseguir fer-me un lector més atent.

Jo crec que la majoria d’edat intel·lectual (que, curiosament, va arribar més o menys al mateix temps que la legal) la vaig assolir llegint El llop estepari. Per primer cop no era jo qui m’introduïa a la pell d’un personatge per fer la meva vida més emocionat i divertida, sinó que era ell qui es ficava a la meva i exposava les meves misèries amb cruesa.

Després n’hi ha hagut d’altres, com, per exemple, Crim i càstig, però no he triat cap d’aquestes. No ho he fet perquè, si bé són referents importantíssims per a mi, no sento cap admiració especial pels seus autors. Vull dir que les històries em van apassionar, però mai m’he plantejat que volia escriure com ells. Jo els veig com escriptors que van trobar una gran idea i que la van saber traslladar magistralment al paper (o, com a mínim, aquesta era la meva percepció quan els vaig llegir), però crec que això ho puc dir de qualsevol llibre que m’hagi agradat molt, ja que si em semblés que l’autor ho ha fet malament la història tampoc m’agradaria gaire. Voldria trobar arguments que agradessin a la gent tant com a mi em van agradar aquests, però, com que copiar literalment una obra no està molt ben vist, intento buscar coses de collita pròpia.

En canvi a Kafka l’admiro profundament. No és només que em semblin bones les històries que explica (que m’ho semblen), sinó que m’encanta com les construeix. Jo, ara com ara, em sento incapaç de fer una cosa semblant; ni que vingués el mateix autor d’entre les tenebres i em cedís l’esbós d’una obra inèdita seva.

Em fascina com és capaç de crear una espiral on el protagonista va podrint-se a cada pas que dona pensant que s’acosta al seu objectiu.

En cap cas em plantejo imitar la seva obra, però sí que m’agradaria tenir el control narratiu que posseïa Kafka. Penso, potser, que un bon exercici de superació personal seria inventar un final per El castell.