Fes-te fotre. (Anna Brasó)

Assegut sospira debatent-se entre el neguit i la frustració. Mira els dos llibres que té a la prestatgeria. Treu la pols que s’han estat empassat els deu mesos de desús, i els porta a la taula. Obreel primer:
- Gènesi. Els orígens. La creació. Versicle 1: Al principi, Déu va crear el cel i la terra. La terra era caòtica, desordenada, les tenebres cobrien la superfície de l’oceà, i l’Esperit de Déu planava sobre les aigües. Uuuuu! Sóc el fantasma! Déu digué: - Que existeixi la llum. I la llum va existir. […] Déu digué: Que hi hagi un firmament enmig de les aigües, per a separar unes aigües de les altres Tatxan! Zas! Que les aigües de sota del cel s’apleguin en un sol indret i apareguin els continents.[…]Que la terra produeixi vegetació. Supercalifragilisticespialidós. I amb l’home, treballs manuals, bufadeta i ja està. M’agradaria explicar que venim del mico, la selecció natural, però no entra en el temari. I Déu digué: que es faci la llum. Quanta bajanada. Les altres teories de l’origen de l’univers, però, no les entenc massa, no me les imagino. No m’agrada repetir com un lloro Big Bang Big Bang. Preferiria dir-los, als meus alumnes: No ho sé, ni m’importa. Però sí vinguem d’on vinguem, som aquí, és que aquest ha de ser el nostre punt de partida. Ser o no ser. És aquesta la qüestió?
Moments abans, havia aparegut a l’aula una dona amb un vestit blanc. No és l’esperit de la seva mare –que creia que ja era sopar fred dels cucs i prou-. Era la Creació.
- Per què et costa tant d’admetre que Déu existeix, i que va fer-me tal i com sóc ara.
- Si dona, és clar, en set dies–. Darrera la Creació, apareix una altra dona, vestida amb pantalons negres i camisa vermella i molt peluda. És l’Evolució.
- Què és més sorprenent, que Déu ho creés tot tal i com és, en set dies, o l’evolució de l’home des del mico.
- Bé que s’assemblem.
- Això sí que és una bajanada.
- No has vist els alumnes d’aquest com feien el mico?
- Però no caminen en dues potes, es depilen el poc pèl que tenen i parlen. Els micos no.
- Sabies que els dos poden agafar una llauna de coca-cola, obrir-la i beure’n?
- Això no m’ho empasso!
- Uns científics ho han aconseguit. Els animals lluiten per sobreviure, i s’adapten al medi, aprenen coses o moren.
- Moren perquè els ha arribat l’hora! Perquè Déu els crida, igual que als humans.
- Déu crida els nens que lluiten a les guerres, que moren a causa de la metralla?
- Les guerres no són responsabilitat de Déu. Et recordo que el Senyor Tot Poderós, després del diluvi, va dir que no tornaria pretendre eliminar la Humanitat.
- M’estàs dient que no pot intervenir en el destí dels humans?
- Exacte.
- Així, afirmes que no pot cridar els homes.
- Això sí. Els crida per viure la vida feliç que aquí no tenen .
- Doncs que Déu es cridi a ell mateix, perquè aquí fa temps que se l’han carregat.
- Blasfèmia! Mentida! Les esglésies encara s’omplen de persones que volen fer el bé, que preguen per un món millor, que lluiten per a transformar les coses.
- També hi ha gent que ho fa sense tantes parides.
- S’ha acabat. Fora de la classe –diu el mestre.
- Explicaràs als teus alumnes que després d’una vida insatisfeta, moriran i prou? No ho entendrien.
- Tot és a les teves mans, fes servir l’esperit crític.
- Tu em parles d’esperit?
- És un dir.- marxa.
- És cert que els meus alumnes no ho entendrien.
- Per què no els expliques que tot és energia, que cada signe té una pedra, i què són els chakres?
- Fes-te fotre.